Esta historia de miedo es una adaptación de una que escribí para el cole cuando iba a tercero de la ESO, hará tres años. Está en catalán, y aunque sea muy larga creo que no se hace nada pesada de leer. Cuánta imaginación para tener sólo 14 años, ¿no? ¡Comentad!
¿No entiendes el catalán? Haz clic aquí para leerlo en español.

Tot va començar al mes de juliol, en un campament d’estiu on una colla de joves passaven les vacances. L’Albert es va llevar com en un dia qualsevol amb els seus tres companys d’habitació: en Joan, en Jordi i en Nicolau. Tots quatre tenien disset anys. Es van vestir a corre-cuita entre escarafalls perquè a en Jordi no li va sonar el rellotge i feien vint minuts tard a l’esmorzar col·lectiu.
Per sort, van poder arribar-hi a temps i es van menjar un croissant amb llet i cacau en pols. Menys en Nicolau, que era al·lèrgic als productes làctics i es va menjar unes torrades amb melmelada de maduixa.
Mentre estaven esmorzant, un dels monitors del campament va entrar i va anunciar als nois i noies que aquella tarda vindria una nova persona: es deia Judit i tenia setze anys.
Tota la colla va començar a xerrar. Com seria aquesta noia? Fos com fos, tothom pensava en donar una bona primera impressió de si mateix per si valia la pena ser amics... o el que fes falta.
Després de menjar, els monitors van deixar cinc minuts d’esbarjo i es va citar als joves a la vora del riu per a fer una cursa de canoes.
L’Albert i la seva colla estaven inquiets per dos motius: per l’arribada de la nova noia i per la cursa de canoes, que sempre els feia molta il·lusió i tenia la seva part de perill: era un laberint. Sort que s'ho coneixien bé! Només es van perdre dos equips des de que es va inaugurar el lloc.
Després de la cursa, i ben esquitxats, es van donar una dutxa i es van anar a dinar amb tots els altres amics.
I, per fi, va arribar la tarda. Un cotxe es va aturar davant de la reixa rovellada de l’entrada del recinte. Va sortir l’esperada noia amb els seus pares, es va acomiadar d’ells i un dels monitors la va presentar als altres nois:
- Hola, em dic Judit i... espero que ens ho passem molt bé!
Era una noia molt atractiva, alta, amb cabells daurats i llisos i amb uns ulls marrons clars preciosos. Duia uns texans clàssics, una samarreta rosa amb una estampa d’un personatge de manga i bambes.
Aquell dia, ella va ser l’autèntica protagonista. Les noies eren qui, sobretot, parlaven més amb ella, però els nois es mantenien al marge, avergonyits al veure una preciositat com aquella. Tots excepte l’Albert que, disposat sempre a conèixer nous amics i amigues, va empassar-se la vergonya i es va atrevir a parlar-li.
I així va començar una nova amistat. Al dia següent, per la tarda, es va organitzar un campionat de tir amb arc. L’Albert sempre estava amb ella i li ensenyava com ubicar-se per les grans instal·lacions i li ensenyava a fer totes les activitats que es programaven. Mentre li feia les pràctiques se l’anava mirant, feliç. I fins i tot semblava que ella també el mirés.
Al cap d’unes setmanes ja es coneixien millor i van esdevenir grans amics. La Judit va passar a formar part del grup, una decisió presa per l’Albert. Últimament, deixaven de banda a tots els companys i als monitors per a escapar-se a contemplar la natura.
Es van acostumar a escapolir-se de les activitats donant tombs pels boscos i seguint el riu per no perdre’s. Però només com amics. O això semblava...
Un dia tempestuós, les activitats es van fer dintre d’un pavelló esportiu del càmping. Però ells dos van fugir altra vegada amb paraigües, en aquesta ocasió.
Feia molt de vent i queien molts llamps per la zona i, sense ser conscients del perill a què estaven exposats, van quedar-se en una zona del bosc on els arbres eren tan alts i tan frondosos que no hi podia passar ni l’aigua ni el vent.
L’Albert va començar la conversa dient:
- Quin dia més dolent que fa avui, oi?
La Judit es va quedar pensativa i, fent cas omís del tema de conversa de l’Albert, va replicar:
- Escolta... Voldria agrair-te tota l’ajuda que m’has donat fins ara... Sempre que et necessito estàs al meu costat i...
Els llavis de la Judit es van anar apropant als de l’Albert i ella va seguir parlant:
- ...i m’agrades molt...
En aquell instant es van fer el primer petó. Va ser un bes càlid i romàntic, però sobre tot molt tendre. Com d’aquells de pel·lícula.
De sobte, un esclat atroç va sonar darrere seu. Els dos nois van girar el cap ràpidament, com si fos un acte reflex. Havia caigut un llamp a un dels arbres del bosc que tenien just enrere, incendiant-lo i, per acabar-ho d’adobar, trencat i a punt de caure cap a ells. Les guspires anaven cremant als altres arbres. L’Albert i la Judit corrien desesperats en direcció contrària, amb llàgrimes als ulls, penedits d’estar en aquella situació mentre tota la colla estava segura en el pavelló, probablement mirant aquell espectacle sense ser conscients del que succeïa.
Van córrer fins arribar a l’esplanada que hi havia entre el bosc i el càmping. Allà es van abraçar plorant una bona estona i després van avisar als monitors, que van trucar al telèfon d’incidències. Al cap d’unes hores el foc ja estava controlat pels bombers. Els monitors van renyar a l’Albert i a la Judit, decebuts pel seu comportament.
Va arribar el mes de setembre. Aleshores ja eren “oficialment” una parelleta. S’estimaven moltíssim i anirien a la fi del món l’un per l’altre, si fes falta. De mica en mica, la Judit anava mostrant cada vegada més l’esperit rebel que portava dins. La majoria de persones ja la classificaven dins del grup de “persones a les quals s’ha de mantenir distància” per les seves bajanades: una dia va embussar tots els vàters, un altre va fer un forat a una canoa... i així constantment fins arribar al punt de voler fugir a les afores del recinte. I l’Albert, com no, la va acompanyar tot i els consells d’en Joan, en Jordi i en Nicolau. Van planejar la fugida un dels últims dies de vacances. Així, si els enxampaven, el càstig no seria per molt de temps.
L’hora prevista per sortir era a dos quarts de quatre. Ho van decidir així perquè era l’hora aproximada a la qual els monitors deixaven de vigilar i se n’anaven a dormir.
Van anar sigil·losament fins a la reixa de l’entrada i van escalar el petit mur trencat que feia de límit. En un tres i no res ja hi eren a fora. Van seguir caminant per la carretera amb els ulls excessivament oberts, intentant veure per la foscor. Van caminar força i, quan creien que ningú els podia veure, l’Albert va suggerir que es podien asseure sobre dos troncs caiguts a terra. Allà van començar a donar-se petons i a parlar. Un dels temes favorits de conversa eren els fenòmens paranormals i van començar a parlar-ne durant més de mitja hora.
La Judit, mentre explicava una història de por, va veure de reüll una llum a la seva esquerra. Va mirar atentament cap a on l’havia vist, sense aixecar-se. Però ja no hi era. L’Albert li va preguntar que què li passava i li ho va explicar, però no van donar-hi importància. Al cap d’uns segons, van escoltar un banc d’ocells volar cap a la dreta i, de sobte... un xiulet. Però ells seguien parlant sense fer-ne gens de cas. La Judit va deixar de parlar, sobtada, perquè va tornar a veure la mateixa llum, però aquesta vegada la podia veure perfectament. L’Albert es va girar i també la va observar. Van pensar que seria un dels monitors amb una llanterna i no es van moure: així passarien desapercebuts. Va començar a sentir-se un soroll estrident. La llum es va tornar enlluernadora i el soroll ja era massa fort per a ser suportat. La Judit, desconcertada, li va dir a l’Albert:
- Aquest soroll... S’assembla molt al de...
Es va sentir un xiulet molt més fort que abans. El monitor, que avançava a gran velocitat, devia situar-se a uns 50 metres d’ells. L’Albert es va adonar del que succeïa i li va cridar, per a què el sentís:
- Sortim d’aquí! Estem enmig la via del tren!
L’Albert va agafar a la Judit pel braç i la va empènyer amb ell a fora de les vies amb totes les seves forces, just quan el tren passava per davant d’ells. Es va sentir un estrèpit. El tren va atropellar a la Judit, emportant-se-la per davant com una innocent mosca al parabrises d’un cotxe. L’Albert va caure d’esquenes mirant al tren, agafant encara el braç mutilat del cos de la seva estimada, que devia haver mort a l’instant.
El tren era tan llarg que encara passava per davant d’ell. Tot tacat de sang, se sentia impotent i desconsolat per ser causant de tal tragèdia. No va poder suportar el seu sentiment de culpa envers la mort de la seva parella, es dirigí a un precipici que hi havia a unes quantes passes i, sense pensar-s’ho, es va suïcidar deixant-se caure al buit.
- Ei, Albert! Collons, aixeca’t d'una vegada! A en Jordi no li ha sonat el despertador i fem vint minuts tard!
Algú l’estava balancejant. Era en Nicolau. L’Albert es va llevar, sense dir mitja paraula, amb un bassal de suor a l’esquena. Tot va ser un somni. No coneixia de res a aquella tal Judit, però va semblar tan real...
Es van vestir tots a corre-cuita i se’n van anar a esmorzar al menjador del càmping. L’Albert encara estava desconcertat pel somni.
Al cap d’una estona, es va presentar un dels monitors del campament i va comunicar a tothom que estava previst que vingués una nova companya: es deia Judit i tenia setze anys.
ADVERTENCIA: Este post puede herir tu sensibilidad. Recomiendo altamente no entrar en las webs que se citen, simplemente las indico como referencia.





Ayer por la mañana acompañé a mi madre a una panadería que hace esquina, y me quedé fuera. Estaba en pleno sol y me acordé que
Dear tourists,
He hecho una cuenta de correo con el único objetivo que sea inundada de correo basura, y así también recibir mensajes con las últimas amenazas online.
Efectivamente, uno exactamente igual al de la derecha.

